La Gran Aglutinadora

de descubrimientos, por Xavi Esteban Casas
http://aboutxaviesteban.blogspot.com
~ Thursday, January 12 ~
Permalink

Sembrar o autopromocionar-se?

                   
El passat dia 25 de novembre, l’Èrika i jo vam presentar “Les Màquines del Temps. Fase 1”, una instal·lació de video al Centre d’art Torre Muntadas, en el marc de l’exposició col·lectiva Etapa de Potència 02. El dia següent vam participar al Senyal Amplificat, una activitat vinculada a l’exposició, on en Lluc Mayol, el coordinador del centre, va reunir als autors de les peces/projectes exposades amb dos artistes en actiu, Todojunto i Tiendaderecha.

En el que em sembla una iniciativa genial on simplement se’ns ajunta per analogia d’esperit creatiu, ens coneixem, parlem i treballem algun tema concret a partir de les obres exposades, vam presentar els nostres projectes, vam discutir els punts forts i els punts dèbils, i van presentar-se ells, la seva activitat i els seus projectes. A arrel del tema de la dotació econòmica de la convocatòria, que tots vam coincidir en qualificar-la de benintencionada però insuficient (que amb prou feines cobria la despesa de producció), vam passar una estona parlant d’aspectes econòmics. Una vegada més, com si l’actualitat imposés implacablement aquesta matèria com a centre i final de les converses, l’economia acaba essent el tema al que se li dedica més temps i el que genera més debat i controvèrsia. Sembla que un centre d’art, en aquest cas, no és aquell refugi romàntic allunyat del “mundanal ruido”. Però es veu que la cosa ve de lluny: fa poc, el Jordi (wasawi) em va descobrir una frase, que em va fer molta gràcia, d’un pintor peruà enomenat 
Fernando
 de
 Szyszlo: “Yo
 prefiero
 estar
 en
 reuniones
 con
 mis
 amigos
 banqueros
 porque
 siempre
 hablan
 de
 arte,
 en
 cambio
 cuando
 me
 reúno
 con
 artistas 
siempre 
hablan 
de 
dinero.”

En efecte, el debat es va crear en aquests termes, i es van manifestar diferents postures que trobo interessant exposar: una, radical, que creu en la puresa de l’artista respecte l’economia, és a dir, la indepencència de tot tipus de subvenció, pública o privada, la no professionalització de l’artista. Sota el seu punt de vista, l’artista no ha de rebre cap influència en cap sentit i s’ha de sentir totalment lliure per a crear, cosa que els diners, segons ell, no ho permeten. Ell mateix, per exemple, treballa de cambrer, netejant labavos, etc. i després es dedica a la seva activitat.
 
Les altres postures anaven de més a menys dins de la professionalització de l’artista. Des de la  necessitat de ser recolzats per l’administració, i cobrar per tant en funció del pressupost real de l’obra, fins al plantejament d’un sou per a artistes, una dotació regular perquè aquella persona anés creant.
 
I en el debat que es va crear entre aquestes postures, arribà el punt que dóna títol a aquest text: el consol (enverinat) que ens queda a tots davant els pressupostos que se’ns ofereixen, és que estem sembrant. Estem sembrant per, en un futur, ser pagats com déu mana. Estem sembrant per, en un futur, tenir bones ofertes, bons encàrrecs, ésser valorats… en definitiva, recollir els fruits. El que vaig plantejar jo, i ho torno a plantejar aquí, és: i quan deixes de sembrar? quin tipus d’auto-valoració es desprèn d’aquesta concepció personal en la queel valor de la teva obra (i, per tant, el teu) no és el que té en sí, si no el valor potencial que li atorgues tu, en tant que inversió pel futur?
 
Jo crec que sí, que efectivament no deixes mai de sembrar. En cada obra hi deixes part de la teva ànima. Cada obra és la més important del món, des del video de la boda del teu oncle que veuràs amb la teva família fins a un documental sobre un dels activistes més importants del país que veuran milers de persones. És evident que estàs sembrant, perquè tot el que fas parla sobre tu, i tot són petites llavors que, si estan ben fetes, amb amor, sinceritat i molta dedicació, et portaran a un altre projecte més gran o, el més interessant, no saps a on et podran portar…
 
Però això no és cap consol. Això és així, va implícit en el creixement personal, i jo espero seguir prenent-m’ho així fins que em mori. No és cap consol per als creadors, però sobretot no ha de ser el criteri per part de qui paga. Què passa si canviem la paraula sembrar per promocionar? Des del punt de vista de la gestió, és a dir, en tercera persona, aquesta és la paraula correcta. I aquí és on entra la teva valoració, que al final és la bàsica, la més important. Aspires o ho ets? Crees o et promociones? La teva obra és una obra en sí, o és un anunci del què pots arribar a fer?
                                    
                                            *                   *                    *

La casualitat va fer que, mentre pensava en aquetses coses (casualitat relativa ja que hi penso sovint), llegís La Contra dedicada al poeta Jesús Lizano, del que destaco aquestes perles:
“Di a leer mi poesía al superior, ¡y entendió!: me puso un despachito para mí: a la vez que hacía mi trabajo como corrector, pude seguir escribiendo durante 22 años.
Tuvo suerte.
Sí, porque no se puede crear sin tiempo libre, sin libertad de pensar y sentir.”

Ara també recordo un article molt interessant sobre la gratuïtat de la música a internet, extrapolable a altres facetes de la cultura:
http://blogs.elpais.com/muro-de-sonido/2011/11/cuatro-mentiras-sobre-musica-e-internet.html

I una última cosa que he llegit recentement, que intenta aclarir conceptes per posar una mica d’ordre en tota aquesta història, bàsicament a arrel de les discussions al voltant de la cultura lliure.
http://ictlogy.net/sociedadred/20120107-que-cultura-queremos-y-como-pagar-por-ella/